domingo, 27 de diciembre de 2009

Analogías

No es David sino Javier el nombre del hombre que yo amo.

Pero son iguales, excepto porque mi niño tiene alma y la escultura sólo tiene corazón en sus ojos.

Y después del tiempo

Y después del tiempo de desasosiego llega otro de intranquilidad y nervios, pero sobre todo de amor. Porque son cosas distintas y no hay cosa más hermosa que estar a tu lado. Y gracias a eso sé que, aunque las cosas no vayan como uno desea, seré feliz. Más de lo que ya soy.
Hace tiempo que no veía así las cosas. Y cuántas veces he deseado abrir la mente. Por fin parece que lo estoy consiguiendo. Y que continúe.

Será la Navidad :)

miércoles, 16 de diciembre de 2009

Nota a un loco: yo, y gracias a Dios, no tú.

La libertad es esencial en la vida humana, incuestionable, por lo tanto. Así pues, no se debería recriminar a nadie ninguna conducta -oye, cada uno que haga lo que quiera sin hacer daño a nadie- a no ser que infrinja algún derecho o, como tú, sea un loco.

Que vaya maquillada no significa que quiera provocar a alguien. Si me maquillo es porque amo al arte y porque plasmo de esta manera en mí -como muchas otras- mi pasión por el dibujo.

Que lleve vestidos no es porque "quiera apretar tetas y culo". Si llevo vestidos es porque me gusta cómo me quedan, me siento guapa, que es lo importante y necesario. Sólo los he llevado durante mi infancia y no veo la razón por la que no pueda volver a llevarlos. Que mires tú donde no toca forma parte de tu vicio y tu deseo insatisfechos.

Que lleve tacones no es sinónimo de prostituta. Si los llevo es porque me gustan estéticamente y porque estilizan mi figura, haciéndome más alta. Y qué coño: ¡porque me gusta!

Que lleve el pelo planchado no significa que... no sé lo que significa, ya que es meramente por usar la plancha que me regalaron personas muy importantes en mi vida y por ir un poco más arreglada de lo que siempre -no- he ido.

Que haga aún más cosas no significa que quiera provocar. Realmente miro poco por la gente, y si lo hiciera por alguien -que sólo lo hago por una persona en concreto- no sería para ti, está claro.

Porque la gente con complejos no los debe reprimir, pero tampoco achacárselos a quien no debe. Que estés necesitado sexualmente no quiere decir que yo te vaya a satisfacer -¡qué asco!- ni tampoco compadecerme de ti. Porque si eres feo, drogadicto y loco -que es lo poco pero lo necesario que he descubierto hoy de ti, día en que te he visto por primera y última vez- no es mi culpa. Lo de feo achácaselo a tus padres -aunque quizás no quieran saber nada de ti-, y lo demás es tu culpa, majete.

Tal y como tú has dicho, hay según qué personas que forman una enferma visión sobre la juventud. Y aunque no lo sepas o no lo quieras saber, tú eres una de ellas. Lo único que me da pena de ti es esa, tu ignorancia.

Doy gracias por cómo soy, siempre lo diré. Y no es porque nadie me haya hecho así (sólo me han invitado a serlo), sino porque he estado yo la que he querido ir por estos senderos, sin fumar nunca, beber jamás y drogarme en ninguna ocasión. Soy sana, aunque te sepa mal. Y soy una de esas personas que forman parte de la excepción que confirma la regla. ¡Y bien orgullosa que estoy!

No sé si te volveré a ver -¡espero que no, por Dios!- pero en caso de que me pase algo, las personas que me conocen ya saben cómo soy y por qué digo todo esto. Ciertamente, si me pasa algo, deciros que os quiero. Que te quiero. Y gracias por todo.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

...

Hace algún tiempo que presiento que algo va mal. Y no me siento bien, me preocupo por ello. Sólo espero no estar comiéndome la cabeza por causas mayores...

jueves, 26 de noviembre de 2009

Un día cualquiera.


Mi muñeca, y no sé la razón, huele a la virgen sin mayúscula.

lunes, 23 de noviembre de 2009

Avui


Dormir. Ferum a pet de gossa. Malson de gossa. Massa d'hora per llevar-se. Germana. Massa tard l'autobús. Metro Fondo. Metro Fabra i Puig. Mira enrera -adéu. Sant Andreu Arenal. Què bé, ja arriba el tren. Plaça Catalunya. Marina -holaiadéu. Els carrers de sempre. Gavines que també es lleven massa d'hora. UB. Primer pis. Ascensor -directaaltercer. Llegir els 80000 diaris que m'han donat. Saluda. Gent que no saluda. Iconografia. Detalls graciosos. Bon dia. Música. Desmai -mortsdeCaravaggio. Mal dia. No m'agraden aquestes coses -lapròximaquecausócjo. Llenguatges artístics. Marxa 5 minuts abans. Mòvil. Fondo. Germana. Autobús. Anècdotes. Condis -margarines. Dinar. Televisió. Trucada esperada. Migdiada -finsles8. Pantalla que no s'engega. Internet. Informar-me. Sopar. Ansietat -nove. Deures. Blog. Ansietat -nove. Quan vindrà...

Vivim en un món sensible heraclià, i és que res no es manté, tot canvia. I nosaltres, que som humans, massa humans.

domingo, 22 de noviembre de 2009

La Belle Ferronière



Hoy la ciudad no me dice nada porque está esperando sea yo la que actúe.

viernes, 6 de noviembre de 2009

La despeinada

Para mí, el mejor dibujo que se haya podido hacer nunca.

martes, 3 de noviembre de 2009

03.11.2009

18.
Des del primer moment fins ara, el destí ha fet que com tecles de piano tocades lentament al dolç però punyent i amarg caminar la vida m'abracés amb tota la seva ànima.
Absències. Massa absències.
Trauma.

Però al cap i a la fi, sempre resten allà els mateixos de sempre, fins i tot, més dels qui em pensava. I és que tinc molta sort de ser estimada per aquells qui guardo com a tresors; aquells qui, encara que
no ens veiem ni ens diguem res durant temps, segueixen al meu costat. Gràcies.

Avui m'he llevat pensant que Barcelona em faria sentir viva, però no ha estat el cas. Des que m'he llevat, el vent s'ha regirat: tot era aspre -em recorda a mi. En arribar a l'estació, una vista sorprenent agradable de l'albada m'ha fet esbossar un somriure, encara que lleu -no hi ha qui suporti llevar-se a les 5:45 de la matinada. Tot i això, se m'ha resistit; llefiscosa, ha decidit marxar en llibertar sense restar a la meva càmera, però sí a la meva memòria. Tot era com qualsevol altre dia: el món sembla no poder-se convertir en poesia... Almenys jo no faré d'això paraula viva... Pròxima estació Barcelona Arc de Triomf, correspondència amb línies 3, 4 i 7 de rodalies i metro... Què graciós! Però Barcelona només sentia les meves passes, la poesia dels meus tacons -perquè avui no era pas soroll, era música.

Era jo qui havia de sentir-se viva.

I crec que encara tinc molt de temps per estar-ho, potser cada dia una mica -ja se sap que tot en desmesura no és pas bo.

Para decir la verdad, hoy no tengo muchas ganas de sonreír, y no sé la razón.
Quizás es porque echo de menos la ausencia. Pero yo sé que sigues estando ahí :) ¡Gracias a ti también!

domingo, 1 de noviembre de 2009

Ars Aeterna

El arte comienza mirándote al espejo, sabiendo que quien se refleja es lo más sublime del mundo.
El arte nace cuando empiezas a quererte.

!

Y suerte que existen las excepciones.
Con ellas, se hace el mundo imperfecto.
Pero todo el mundo sabe que un mundo imperfecto, al fin y al cabo, perfecto es...

lunes, 26 de octubre de 2009

1 año y medio

Te amo, y no hace falta decir nada más.

martes, 20 de octubre de 2009

Concatenaciones.

Por mis venas corre un indudable deseo de música.
Melodías, canciones, lirismo y harmonías que te hicieron soñar y que hoy yo las admiro.

La presencia de la ausencia.

- y sé que nunca se cumplirá mi deseo al soplar las velas año tras año, pero aún así, debes saber que te quiero -.

domingo, 4 de octubre de 2009

:)

A veces una canción y un texto pueden hacer saltar las lágrimas...

Eres tú el que siempre me da sentido a la vida, a mi vida, a nuestra vida.

jueves, 1 de octubre de 2009

Escriure l'art

Escriure per tu, escriure per vosaltres, escriure per ell, escriure per ella, escriure per ells, escriure per elles, escriure per mi.

L'escriptura és un art que només uns quants privilegiats disposen d'ell. I és que si tens un artífex amagat, no has d'amagar-lo: deixa lluir la màgia dels mots, que volin com l'ocell que s'afanya a capturar la llibertat sortint del barret del mag. Però mai no deixis veure el truc, aquell que ni tu mateix saps quin és perquè és la teva essència. I escriure no és més que la llibertat feta paraules.

Cada dia estic més agraïda a l'art, perquè existeix gràcies a nosaltres. I per sort sóc una de les persones que no vol que mai s'esborri, ans al contrari: ha de perdurar per sempre. Perquè encara que sigui inefable i mai puguem arribar-lo a tocar amb la mà, és quelcom que simplement, almenys a mi, em fa viure.

Mai no havia sentit això, i tinc ganes d'enamorar-me de l'art, perdudament boja...


Pero no hay obra de arte más sublime que tú.

miércoles, 30 de septiembre de 2009


Aún no he escrito nada sobre lo que me pediste.

Sé y no sé por qué. Lo que sí que es cierto es que me lo plantearé un día, porque quiero que seas tú el primero en verlo.

No hay palabras escritas aún sobre papel, ni tinta usada, ni nada pensado. Lo único que puedo decirte es que te quiero.

Prometeo encadenado

Prometeo:
En su alma yo insuflé ciega esperanza.

Corifeo:
¡Qué gran bien dispensaste a los mortales!

Prometeo:
Pues, además, diles el don del fuego.

Corifeo:
Y ahora, ¿tiene el hombre el rojo fuego?

Prometeo:
Gracias al cual descubrirán las artes.

martes, 29 de septiembre de 2009

Paraules que marquen un camí.

Inspiració vers el Raval.

Art, Art, més Art. Ànsies d'Art!

lunes, 28 de septiembre de 2009

Pasos que avanzan...no sé dónde

Soy yo la que delante del semáforo está parada, mirando a la perdición, a la Barcelona que se acaba de despertar para sonreír a un mundo que no está hecho para mí.

Soy yo la que, estando parada, se queda mirándote y se pregunta la razón por la que pasas aún estando en rojo, pues yo soy la que pasará en verde.

Soy yo la que mira tu melena rubia, sintiendo el momento fugaz al pasar por mi lado porque ya no nos volveremos a ver. Soy yo a la que tampoco le importa.

Soy yo la que mira absorta la carretera que está a punto para acoger mis pasos, hoy que vienen con jaleo.

Soy yo la que mira hacia mi izquierda, pensando que ese rótulo estará también mañana, aunque quizás con diferente anuncio.

Soy yo la que vuelve la mirada y se da cuenta de que ya se puede pasar: ya está en verde.

Soy yo la que cruzo la carretera, pensando en los pocos coches que hoy hay -se acabó la Mercè- y por lo que pienso que corro menos riesgo de ser atropellada, mientras miro el camión con no sé qué mercancías de La Llagosta.

Soy yo la que sigue caminando, calle arriba, pensando que bien podría coger toda esa ropa que ahora descargan y ponérmela, por qué no, hoy me siento guapa.

Soy yo la que nunca se acuerda de la calle en la que está, pero mira las tiendas atónita, siempre con la mirada furtiva acechando de la misma persona que cada día pasa por allí.

Soy yo la que gira hacia la izquierda hasta ver que el hostalillo tan barato de siempre por fin está lleno -para superar la crisis y esas cosas- mientras se asusta del hombre que saluda al otro al abrir la persiana del bar que regenta.

Soy yo la que ya no respira por allí -¡¿a quién no le han enseñado que no se mea en la calle?!- y se aprisa para entrar, entrar allí donde me espera mi futuro...


...aunque hoy no hay nadie...

jueves, 24 de septiembre de 2009


"El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Les fulles que cobreixen la bala que travesssa l'ombra del meu amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa."

Maria-Mercè Marçal



Gràcies, Blanca.
Gràcies, Enric.
Gràcies, Dolors.
Gràcies, Pepes.




miércoles, 23 de septiembre de 2009

Porque me encantas. ¡Guru-guru-guru-guru, toca-toca-toca-toca! :D

PS: Yo también. ¡Y no sabes cuánto!

martes, 22 de septiembre de 2009

El batec més profund


No sóc la primera i tampoc en seré l'última. Jo també em vaig sentir igual, perquè aquella sí que era una autèntica Victòria. Era una Victòria alada, la Victòria alada que s'alçava damunt del meu rostre sense expressió, quasi inert.

Bellesa. Anatomia perfecta, constitució esvelta, draps molls que desvetllen la figura de la fèmina, poc andrògina. Corba, os, carn pell: el joc capriciós de l'harmonia artístico-estètica. Sensualitat, i per què no, erotisme. Draps molls, plecs de l'enveja del cristal·lí que emmetzina la mirada en la contemplació. Art i màgia. Vent que descobreix les sines fugitives que empenyen a la força unes ales que semblen enlairar-se als ulls de l'espectador... i que m'emporta cap a móns selectes que pocs som capaços de comprendre...


Victòria de Samotràcia

miércoles, 16 de septiembre de 2009

La melodía con fin . . .

La música se habla porque ya no hay sentimiento ni melodía para expresarla.

domingo, 13 de septiembre de 2009

11-09-2009


No quiero echarte de menos.

Cógeme, así, más fuerte


...Oigo repicar campanas...

martes, 8 de septiembre de 2009

tic - TAC - tic...

Passa el temps. Ens retrobarem, però no serà el mateix. En una setmana comença el curs escolar: allà queden, entre dèbils parets, les nostres coses. Tot va començar, tot va acabar. Ara comença una nova etapa. Només espero que els qui ens trobem allà on siguem també ens facin gaudir i siguin amics per tota la vida.

Gràcies, us ho diré sempre...

domingo, 6 de septiembre de 2009

Más y más

Son ellas las que se deslizan por mis ojos. Son ellas las que expresan lo que no sé decir por mí misma. Son ellas las mismas que tú quieres borrar, pero que de algún modo siempre han estado ligadas a ti desde el primer momento. Son ellas las que ayer, hoy y mañana harán mover mis instintos.

Y mi instinto es el de vivir.
Y mi vida eres tú.

Se venden conceptos

Se venden conceptos como papel de fumar.
Nadie aquí parece molestarse, únicamente asienten y se dejan llevar por la corriente, como pez muerto.

Se les pudrirá el alma...

miércoles, 5 de agosto de 2009

¿Qué sería?

Si viviéramos en Venus, sólo viviríamos de media 40 días y 40 noches.

Pásalos todos conmigo.

lunes, 6 de julio de 2009

Esbós

Encara resta permanent un somriure a la meva cara, malgrat que les circumstàncies cada cop acompanyin menys. I això és important.


Avui va per vosaltres. Perquè en aquests dos anys hem viscut juntes molts moments que romandran a la nostra memòria. I direm: Les Pepes! Les noies d'Humanitats de la promoció 2008-2009! Ens recordarem de l'Enric, de la Dolors i de la Blanca. Literatura Castellana, Llatí, Literatura Universal i Literatura Catalana. Tot un món que ens ha ajudat al llarg del nostre recorregut.

És gratificant saber que el nostre record s'alimenta de nosaltres. Perquè som i serem les Pepes, i no hi ha res més a dir. Gràcies!

Per avui, no més. Només espero que la sort vagi de la nostra mà i puguem lliurar-nos al món que ens espera.

domingo, 5 de julio de 2009

Maria-Mercè Marçal

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."


Divisa. Maria-Mercè Marçal (13/11/1952-05/07/1998)


Perquè avui farà 11 anys que vas finir. Gràcies per deixar des d'allà on restis la teva empremta. Encara es veu la Lluna des d'aquí...






jueves, 25 de junio de 2009

8.45

Finalment els resultats de la selectivitat han estat els que m'esperava des del primer dia: un 8,45. Per tant, de mitjana global i com a nota de tall tinc un 9.32. Encara que sigui una bona nota, sé que podria haver fet millor la selectivitat i haver obtingut millors resultats. Però vaja, sé que no es pot tornar al passat. Ara el que cal és viure el present i prendre decisions. Crec que la primera ja la tinc. Faré Història de l'Art, la meva gran passió.

Adéu, Periodisme.

Adéu, Humanitats.

domingo, 21 de junio de 2009

High

Expedient brillant.

Durant aquests dies he tingut molta, molta pressió.
Fa més d'una setmana que vaig acabar la Selectivitat, i la veritat, els resultats (encara que no me'ls han donat) no han estat els esperats. Errors en cada examen que no són propis de la meva persona, petites resbalades que no van amb mi, però que les reconec. La veritat és que em sento perplexa vers això, i és que potser serà la primera vegada que suspengui un examen, no ho descarto. Pot semblar realment una bajanada pel fet que sigui la primera vegada, i que sembli fins i tot normal el fet d'haver suspès algun cop. Però la veritat és que no entra al meu cap, tampoc em val cap argument feble per sostenir cap teoria. No puc sostenir encara què ha passat...
I és que en fi, em jugo el meu futur. O bé Periodisme amb Humanitats, escrivint, que és la meva vocació; o Història de l'Art, que potser és el meu somni. Qualsevol d'elles serà una bona opció, n'estic segura, però...
És realment indignant que a una persona, encara que es confiï en ella i que sap que ho farà bé, se li dipositi tota l'oportunitat i esperança. Perquè no sabeu què vau fer, la veritat. Jugava amb unes expectatives molt atractives i seductores, però m'he portat unes altres. El que podria haver estat el vostre somni (i per què no, meu!) per la raó que fos, ha esdevingut quimera traïdora. Perquè no és que hagi jugat en contra vostra, sinó meva. El cas és que qualsevol acció, per benintencionada que sigui, no ha d'ésser com ha estat la vostra.

En fi, podria donar-vos les gràcies, però crec que ara és el meu torn i a qui li donaré les gràcies és a mi mateixa. Perquè encara que m'hagin ajudat (per a bé o per a malament), les claus de l'èxit únicament les tenia jo. I he fracassat. Gràcies per ajudar-me a fer-ho. Segueixo essent una brillantíssima estudiant per molt que pessi a qualque persona. I no deixaré de ser-ho per quatre condicions adverses que se'm presentin.


Alea iacta est.

martes, 26 de mayo de 2009

Benvinguda

És l'embrió de la creació, fruit de l'ànim i del somriure, que un dia com avui ha volgut veure la llum. Transcendeix.




9.9 Matrícula d'Honor. El meu somni fet realitat.