03.11.2009

18.
Des del primer moment fins ara, el destí ha fet que com tecles de piano tocades lentament al dolç però punyent i amarg caminar la vida m'abracés amb tota la seva ànima.
Absències. Massa absències.
Trauma.

Però al cap i a la fi, sempre resten allà els mateixos de sempre, fins i tot, més dels qui em pensava. I és que tinc molta sort de ser estimada per aquells qui guardo com a tresors; aquells qui, encara que
no ens veiem ni ens diguem res durant temps, segueixen al meu costat. Gràcies.

Avui m'he llevat pensant que Barcelona em faria sentir viva, però no ha estat el cas. Des que m'he llevat, el vent s'ha regirat: tot era aspre -em recorda a mi. En arribar a l'estació, una vista sorprenent agradable de l'albada m'ha fet esbossar un somriure, encara que lleu -no hi ha qui suporti llevar-se a les 5:45 de la matinada. Tot i això, se m'ha resistit; llefiscosa, ha decidit marxar en llibertar sense restar a la meva càmera, però sí a la meva memòria. Tot era com qualsevol altre dia: el món sembla no poder-se convertir en poesia... Almenys jo no faré d'això paraula viva... Pròxima estació Barcelona Arc de Triomf, correspondència amb línies 3, 4 i 7 de rodalies i metro... Què graciós! Però Barcelona només sentia les meves passes, la poesia dels meus tacons -perquè avui no era pas soroll, era música.

Era jo qui havia de sentir-se viva.

I crec que encara tinc molt de temps per estar-ho, potser cada dia una mica -ja se sap que tot en desmesura no és pas bo.

Para decir la verdad, hoy no tengo muchas ganas de sonreír, y no sé la razón.
Quizás es porque echo de menos la ausencia. Pero yo sé que sigues estando ahí :) ¡Gracias a ti también!