No sóc la primera i tampoc en seré l'última. Jo també em vaig sentir igual, perquè aquella sí que era una autèntica Victòria. Era una Victòria alada, la Victòria alada que s'alçava damunt del meu rostre sense expressió, quasi inert.
Bellesa. Anatomia perfecta, constitució esvelta, draps molls que desvetllen la figura de la fèmina, poc andrògina. Corba, os, carn pell: el joc capriciós de l'harmonia artístico-estètica. Sensualitat, i per què no, erotisme. Draps molls, plecs de l'enveja del cristal·lí que emmetzina la mirada en la contemplació. Art i màgia. Vent que descobreix les sines fugitives que empenyen a la força unes ales que semblen enlairar-se als ulls de l'espectador... i que m'emporta cap a móns selectes que pocs som capaços de comprendre...
Victòria de Samotràcia
No hay comentarios:
Publicar un comentario